Qualitats

 He pensat molt en què dir sobre com amb en Hillary vam trepitjar el cim de l'Everest. D'ençà que vam baixar de la muntanya hi ha hagut moltes discussions estúpides al voltant de qui va ser el primer d'arribar. Uns deien que havia estat jo, d'altres que va ser en Hillary. Alguns afirmaven que només un de nosaltres va arribar-hi, i fins i tot que ningú va fer-ho. D'altres han dit que un dels dos va haver d'arrossegar l'altre fins al cim. Tot això eren i són bajanades, així que a Katmandú, per tal de posar fi a aquestes discussions, en Hillary i jo vam signar un escrit que anunciava que “havíem fet el cim gairebé plegats". Creiem que així s'acabaria tot plegat. Però no va ser així. La gent va seguir fent-se preguntes i imaginant històries. Assenyalaven aquest "gairebé" i deien "Què significa això?". Els muntanyencs comprenen que aquesta pregunta no té ni cap ni peus, que quan dos homes estan en la mateixa corda estan simplement JUNTS, i no hi ha res més a afegir. Però d'altres persones no ho entenen.

 A la Índia i al Nepal, i lamento haver-ho de dir, se m'ha pressionant molt perquè digués que jo vaig trepitjar el cim abans que en Hillary. I el món sencer em pregunta "Qui va arribar primer? ¿Qui? I responc de nou, "és una pregunta absurda; la resposta no significa res de res”. Però és quelcom que s'ha questionat tant, que ha provocat tantes discussions, dubtes i malentesos, que després de pensar-hi moltíssim crec que és oportú donar-ne la resposta. He d'aclarir que no ho faré en el meu benefici; ni en el d'en Hillary. Ho faig per amor a l'Everest i a les generacions que vinguin més tard. Ells es preguntaran “per què hi ha d'haver cap tipus de misteri? Hi ha alguna cosa per avergonyir-se? Per què no podem conèixer la veritat".

D'acord doncs, ara coneixeran la veritat. L'Everest és massa gran, massa preciós per a tenir res més que la veritat. Una mica abans del cim, en Hillary i jo vam deturar-nos. Vam mirar amunt i vam continuar. La corda que ens unia mesurava uns deu metres, però jo en tenia la major part a la mà, enrotllada en anells, de manera que només hi havia poc més de metre i mig de distància entre nosaltres. Jo no pensava en “el primer" i “el segon", no vaig dir-me a mi mateix "hi ha una poma d'or aquí dalt, empenyeré en Hillary cap a un costat i em llançaré a prendre-la". Vam ascendir lentament, sense interrupcions. I vam arribar. En Hillary va trepitjar el cim el primer, i jo, després. Així que això és tot, la resposta al "gran" misteri. I si després de tanta discussió i polèmica la resposta sembla serena i simple, només puc dir que així és com ha de ser.

Sé que molts dels "meus" se sentiran decebuts. Han donat una importància gran i falsa a la idea que jo hauria d'haver estat "el primer". Totes aquestes persones han sigut bones amb mi, magnifiques!, i els dec moltíssim. Però encara dec més a I'Everest i, és clar, a la Veritat. Si és un deshonor haver fet el cim una passa al darrera d'en Hillary hauré de viure amb aquest deshonor; però jo no crec que sigui així. | tampoc crec, en definitiva, que em mereixi aquest deshonor per explicar aquesta història.

Una vegada i un altra m'he preguntat a mi mateix "què pensaran de nosaltres les futures generacions si permetem que les circumstàncies de la nostra fita segueixin envoltades de misteri? No sentiran llàstima de nosaltres, companys davant la vida i davant la mort, que teníem quelcom per amagar al món?”.I cada vegada que m'ho he preguntat he obtingut la mateixa resposta: "només la Veritat és suficientment bona per al futur, només la veritat és suficientment bona per a l'Everest".

Ja he anunciat la veritat, i estic disposat a ésser jutjat per ella. Vam arribar al cim. Hi vàrem ésser. El somni va fer-se realitat.